LLEGENDA: Color blau = tòpic
Color vermell = versos que demostren el tòpic
Color gris = figures retòriques
1.
Pues si tan breve se nombra,
De nuestra vida gocemos
El rato que la tenemos:
Dios a nuestro vientre hagamos;
Comamos hoy (hipèrbaton) y bebamos,
Que mañana moriremos (hipèrbole).
Tòpic: (Tempus fugit) Perquè l’autor parla de la brevetat de la vida i per aquest motiu s’ha d’aprofitar. Es nota que l’autor ha pres consciència del poc temps que li queda.
Paràfrasi: la vida sempre es veu com un fet de poca duració, doncs aleshores s’ha d’aprofitar al màxim, ja que el final de la vida és la mort
CALDERÓN DE LA BARCA , El gran teatro del mundo
2.
(…) coged de vuestra alegre primavera (personificación)
El dulce fruto (hipèrbaton), antes que el tiempo airado
Cubra de nieve la hermosa cumbre (…)
Tòpic: (Carpe diem) L’autor ens vol transmetre que les coses no són permanents i s’han d’aprofitar en el moment ja que desapareixen
GARCILASO DE LA VEGA , Soneto XXIII
3.
¿Qué descansada vida
La del que huye del mundanal ruïdo (elisió=vida)
Y sigue la escondida
Senda (personificación=escondida senda) por donde han ido
Los pocos sabios que en el mundo han sido
Tòpic: (Beatus ille) El poeta, en aquest fragment ens vol manifestar un estil de vida tranquil, un lloc allunyat de la societat i els seus problemes.
Paràfrasi: si la vida que estàs vivint és molt dura, opta per una vida amb un ritme diferent, una vida sense problemes, “allunyat del soroll de la societat”.
FRAY LUIS DE LEÓN , Vida retirada
4.
Arriba la nit! Correm, festegem avui encara el plaer
De tardor! Car plens són els cors, però curta és la vida,
I allò, amic Schmidt, que ens obliga a evocar el dia celeste,
No serem prou capaços de dir-ho amb paraules tu i jo. (tot és un asíndeton)
Tòpics: (Tempus fugit) El poeta parla de l’aprofitament de la curta vida ja que hi han ocasions que no es tornaran a repetir mai i s’escapen.
HÖLDERLING
5.
Prou té per viure qui en modesta taula (personificació)
Posa amb nou llustre
Lo saber dels avis:
Mai li dissipen una son lleugera
Sòrdides ànsies.
Què tants esforços per tan curta vida? (pregunta retòrica)
Per què dins terres que altre sol fecunda
Viure voldríem? (pregunta retòrica) Qui , deixant la pàtria,
Fuig de si propi? (pregunta retòrica)
Tòpic: (Contemptus mundi). El poeta fa una critica de la vida, ja que no val la pena treballar o fer tants esforços si la finalitat d’aquesta és la mort.
M.COSTA I LLOBERA, Horacianes
6.
Cerqui qui vulgui pompes i alts honors,
Places I temples I edificis grans (polisíndeton),
Delícies, tresors, que són germans
De mil pensaments durs, de mil dolors (hipèrbole).
Un verd pradell ben ple de belles flors (hipèrbaton)
Un riu que banyi l’herba pels voltants,
Un (anàfora d’un) ocellet que d’amor vessi els plants
Aquieta millor els nostres ardors.
tòpic: (Locus amoneus) El poeta pretén mostrar-nos un lloc pur, adient per a tothom, un lloc perfecte.
LORENZO DE MÉDICI
7.
Feliç l’home el desig i cura del qual
És limitat (elisió d’home) per alguns pocs acres paterns,
I s’acontenta tot respirant l’aire nadiu,
En son terreny.
A qui la vacada dóna llet, i pa els camps
I els seus ramats proporcionen abillament,
A qui l’estiu donen ombra els seus arbres,
Foc a l’hivern (enumeració)
Tòpic: (Beatus ille) El poeta ens vol mostrar un lloc senzill, on els personatges viuen del que el camp els ofereix.
(…)
A.POPE
8.
A LES VANITATS MUNDANES
Per lo golfo d’est món corrent Fortuna
Anam amb vents contraris navegant (metàfora)
I trobam-nos molt baix arrastrant
Pensant tenir los peus sobre la lluna (metàfora);
(...)
Delits, riqueses, honres, majestats (enumeració)
No poden saciar l’enteniment
Creat per a gosar béns eternals.
(...)
Tòpic: (Contemptus mundi) Perquè aquí el poeta explica que mai té sort, sempre va a contra vent que no és pot saciar tot l’enteniment (seny) ja que les persones no tenim mai prou, no tenim límit. Tot això fa pensar que menysprea la societat del seu moment
Paràfrasi: Sempre recorrent el món no tenim sort a cap lloc, anem a contracorrent, no pensem com els altres. Les persones som avaricioses i no podem saciar les nostres ganes de tenir fortuna i honors.
Francesc Vicenç Garcia
9.
Alça’t, oh Barcelona,
Prou has estat postrada i abatuda! (antítesi) i (personificació de barcelona)
Mira que una corona
Tan gran com la perduda (comparació)
Te guarda el cel tal volta per ton front!
Surt ja de t’agonia!
Pensa que els nostres fills, amb veu severa,
Preguntaran-te un dia:
“Què has fet de ta senyera? (interrogació retòrica)
On són tos reis? Tos braus cabdills, on són?” (interrogació retòrica)
Tòpic: (Locus amoenus) Perquè l’autor adora Barcelona, és el seu lloc ideal, entenem que el seu lloc natal. I ell intentà animar la seva ciutat perquè sigui la millor, perquè aguanti.
RUBIÓ I ORS
10.
Vanitat i més vanitat, diu Cohèlet,
tot és efímer, tot és en va (anàfora de tot és).
3 Què en treu l’home
de tots els treballs
amb què s’afanya sota el sol? (interrogació retòrica)
Tòpic: (contemptus mundi) altre cop, ja que aquí el poeta destaca que tot és en va, el poeta critica l’esforç i el treball, ja que aquests no aporten res més que problemes.
Paràfrasi: Perquè ens hauríem d’esforçar si tot és en va? L’home no aconsegueix res esforçant-se tots els dies. Tot és vanitat.
11.
Que n’ets, de bella, estimada meva,
que n’ets (anàfora de que n’ets) , de bella!
Els teus ulls són coloms (metàfora)
darrere el teu vel.
La teva cabellera és com un ramat de cabres (comparació)
que baixen de les muntanyes de Galaad.
2 Les teves dents són un ramat d'ovelles toses
que pugen de banyar-se.
Totes van aparellades,
no n’hi ha cap sense companya.
3 Com un fil escarlata són els teus llavis,
la teva boca és un encís (metàfora),
dues meitats de magrana són les teves galtes
darrere el teu vel.
4 El teu coll és com la torre de David (comparació),
que s’alça sobre els cims (hipèrbole);
hi ha penjats mil escuts,
tots els trofeus dels guerrers.
Tòpic: (descriptio puellae) L’autor fa una descripció del seu amor, aquest fa un munt de comparacions amb coses que ell coneix, que li semblen boniques i que representen grandesa i perfecció (4 El teu coll és com la torre de David, Com un fil escarlata són els teus llavis)
Càntic dels càntics
12.
CANÇÓ DE LA INSTÀNCIA AMOROSA
Ara és el temps i l’hora benfactora,
ara és la nit, per a morir i amar.
¿Qui tindrà mai fermança ni penyora
de l’endemà? (interrogació retòrica)
Veurem potser la il·lusió desfeta;
potser l'afany d'aquesta nit d'estiu
com una flor dins una mà distreta
caigui en el riu (comparació).
A mitjanit, els penitents ferotges,
són, dotze cops, de trista sang remulls.
Dotze besars volen comptar els rellotges
sobre els teus ulls (metàfora).
¿Qui sap si vers la delejant bandera
em cridaran trompetes matinals? (interrogació retòrica)
¿O si el doll de la teva cabellera
tempta la falç? (interrogació retòrica)
Ara és el temps, a punt de meravella.
L' estel ens diu (personificació) que fem la via ensems.
Ara és el temps que sou encara bella.
Ara és el temps.(anàfora d’ara és el temps)
Tòpic: (Carpe diem) El poeta el que pretén amb aquest poema és el de viure el moment, aprofitar-lo, ja que pot sorgir qualsevol imprevist i en aquest cas trencar una relació, o allunyar-te de la teva estimada.
